Venera 7
  | |||||||||||
| Tipus de missió | sonda espacial i mòdul de descens | ||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Operador | Làvotxkin | ||||||||||
| NSSDCA ID | 1970-060A | ||||||||||
| Núm. SATCAT | 04489 | ||||||||||
| Durada de la missió | 120 dies | ||||||||||
| Propietats de la nau | |||||||||||
| Fabricant | Làvotxkin | ||||||||||
| Massa | 1.180 kg 500 kg | ||||||||||
| Inici de la missió | |||||||||||
| |||||||||||
| Vehicle de llançament | Molniya-M | ||||||||||
| Fi de la missió | |||||||||||
| Últim contacte | 15 desembre 1970, 06:00 UTC | ||||||||||
Activitat orbital
| |||||||||||
← Venera 6
Venera 8 → | |||||||||||
La sonda Venera 7 (en rus, Венера-7) del programa espacial soviètic Venera es va convertir en la primera nau espacial en un altre planeta. L'any 1970, la sonda va fer el seu primer aterratge controlat a la superfície del planeta Venus. Altres sondes s'havien estavellat a la Lluna (1959, Luna 2) i a Venus (1966, Venera 3) després d'enviar dades durant la seva caiguda.[1]
Disseny
[modifica]La sonda va ser dissenyada per a poder sobreviure a una pressió de fins a 180 bar (18.000 kPa) i temperatures de 580 ° C (1.076 ° F), presents a la superfície de Venus. Aquesta resistència era significativament superior a la que s'esperava que es trobés, ja que no se sabia del cert quines eren les temperatures i la pressió superficials de Venus amb exactitud. La incertesa va fer que els dissenyadors optessin per ampliar el marge d'error. El grau de resistència va afegir massa a la sonda i va limitar la quantitat de massa disponible per als instruments científics, tant a la sonda mateixa com al bus interplanetari.[2]
La missió
[modifica]Llançament
[modifica]La sonda va ser llançada des de la Terra el 17 d'agost de 1970, a les 05:38 UTC. Consistia en un bús interplanetari basat en el sistema 3MV i una sonda. Durant el vol a Venus es van realitzar dues correccions en el curs utilitzant el motor KDU-414 que hi havia instal·lat a bord del bús.[3]
Aterratge
[modifica]El Venera 7 va entrar a l'atmosfera de Venus el 15 de desembre de 1970. La sonda va romandre unida al bus interplanetari durant les etapes inicials d'entrada a l'atmosfera amb l'objectiu de mantenir una temperatura freda del mòdul (-8 ° C) durant el major temps possible.[3] El mòdul d'aterratge va ser explusat un cop el soroll atmosfèric va trencar el bloqueig del bus interplanetario amb la Terra.[3] El paracaigudes es va obrir a una alçada de 60 km i les proves atmosfèriques es van iniciar donant uns resultats que mostraven que l'atmosfera era en un 97% de diòxid de carboni.[3] Sembla que el paracaigudes no va acabar de funcionar com calia, cosa que va provocar un descens més ràpid del previst. Com a resultat, la sonda va colpejar la superfície de Venus a uns 16,5 m / s (37 mph) a les 05:37:10 UTC.[3] Les coordenades d'aterratge van ser 5 ° S 351 ° E.[4]
La sonda va semblar que es va quedar en silenci debut a l'impacte,[3] però les cintes de gravació van continuar rodant.[5] Unes setmanes més tard, després que l'astrònom Oleg Rzhiga hagués revisat les cintes, es van trobar uns altres 23 minuts de senyals molt febles.[5] La nau espacial havia aterrat a Venus i probablement havia rebotat quedant tombada de costat, deixant l'antena d'abast mitjà mal encarada i sense poder transmetre un senyal fort a la Terra.[5]
La sonda va transmetre informació a la Terra durant 53 minuts, dels quals 20 van ser des de la superfície. Es va poder mesurar que la temperatura a la superfície de Venus era de 475 ° C (887 ° F) ± 20 ° C.[6] Utilitzant la temperatura i els models de l'atmosfera es va calcular una pressió de 9 Megapascal ± 1,5 MPa. De la ràpida aturada de la nau espacial (des de la caiguda a estacionar-se dins de 0,2 segons), es va poder concloure que el mòdul havia tocat una superfície sòlida amb pocs nivells de pols.[7]
La sonda va proporcionar informació sobre la superfície de Venus, que no es podia veure a través d'un gruix vel atmosfèric del planeta. La sonda va confirmar definitivament que els humans no podrien sobreviure a la superfície de Venus i van excloure la possibilitat de trobar-hi aigua líquida.[6]
Referències
[modifica]- ↑ «Science: Onward from Venus» (en anglès). Time, 08-02-1971. [Consulta: 7 juliol 2019].
- ↑ Huntress i Marov, 2011, p. 235.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 Reeves, 1994, p. 211-215.
- ↑ «GeoHack - Venera 7» (en anglès). Wikimedia. [Consulta: 7 juliol 2019].
- ↑ 5,0 5,1 5,2 «The Soviets and Venus, Part 1». The electronic jounal of the astronomical society of the Atlantic, 1993. Arxivat de l'original el 2015-09-29. [Consulta: 7 juliol 2019].
- ↑ 6,0 6,1 «Итоги работы станции "Венера-7» (en rus). galspace. [Consulta: 7 juliol 2019].
- ↑ Harland i Ulvi, 2007, p. 97-99.
Vegeu també
[modifica]Bibliografia
[modifica]- Harland, David M.; Ulivi, Paolo. Robotic Exploration of the Solar System Part I: The Golden Age 1957-1982 (en anglès). Springer, 2007. ISBN 9780387493268.
- Huntress, Wesley T.; Marov, Mikhail Ya. Soviet robots in the Solar System : missions technologies and discoveries (en anglès). Springer Praxis, 2011. ISBN 978-1-4419-7898-1.
- Reeves, Robert. The Superpower Space Race: An Explosive Rivalry through the Solar System (en anglès). Plenum Press, 1994. ISBN 0-306-44768-1.
